El gran problema del malbaratament d’aliments

Quants cops ens hauran repetit els nostres pares que el menjar no es llença? I encara i així, som realment conscients de la quantitat d’aliments que es desaprofiten en el nostre planeta dia a dia y del que això implica a nivell econòmic i mediambiental?

Cada any, prop de de 1,3 bilions de tones d’aliment apte per al consum es perden o es malbaraten en el mon, y això significa un terç de la producció, el que vol dir que 1 de cada 3 aliments produïts no arriben a consumir-se. A Espanya, aquestes dades es tradueixen a unes pèrdues de 7,7 milions de tones d’aliment perdut a l’any.

Primer de tot, però, hauria de definir-se el que s’entén per pèrdua i malbaratament. Es consideren pèrdues a aquells aliments que s’han produït i no han arribat al consum de manera involuntària, normalment degut a la ineficiència de la infraestructura de la cadena de producció. Malbaratament, per un altre banda, son aquells aliments que es descarten i desaprofiten de forma intencional, principalment per motius estètics.

Per suposat, no totes les regions del planeta contribueixen a les pèrdues i al malbaratament alimentari de la mateixa forma. A les zones més desenvolupades com Estats Units i Europa, el desaprofitament per càpita arriben a xifres entre 95 y 115 kg/any, mentre que a regions com la de l’Africa subsahariana y el Sud-est asiàtic, aquestes xifres son d’entre 6 i 11 kg/any. Es important destacar també que als països desenvolupats, les pèrdues més significatives es donen a la etapa de consum, on els aliments son descartats principalment per la percepció del consumidor del que hauria de ser un producte de qualitat, es a dir, per raons estètiques. Aquests motius, al mateix temps, repercuteixen en un augment del malbaratament per part dels agricultors o dels intermediaris que, al saber que aquell producte que no es estèticament atractiu no es vendrà, el descarten i el llencen a la primera etapa del procés de distribució. Als països en desenvolupament, en canvi, les pèrdues d’aliments es donen principalment degut a la ineficiència a la infraestructura del transport i emmagatzematge. En aquest últim cas, ja que les pèrdues son degudes a les limitacions de les infraestructures y no per causes intencionals, no es considera malbaratament, sinó pèrdua.

En el següent gràfic es mostra, segons la regió del mon, a quin nivell de la cadena de producció, distribució i consum dels aliments es desaprofita major quantitat d’aliment a l’any per càpita. El gràfic deixa veure que a les regions més desenvolupades el desaprofitament dels aliments causat per el consumidor és de al voltant del 30% de les pèrdues totals.

El desaprofitament de tals quantitats d’aliment suposa un gran desequilibri social y ecològic. Per una venda, provoca una injustícia social amb respecte els 800 milions de persones que pateixen fam crònica mentre el 33% de la producció dels aliments es desaprofita. A de més, es preveu que la producció de menjar necessària al 2050 serà un 60% més alta que al 2007, per tant, un us més eficient dels aliments produïts ens ajudarien a assolir la futura demanda. Per un altre banda, aquest desaprofitament suposa un gran impacte ecològic degut a les grans quantitats d’aigua que s’utilitzen per al cultiu i producció d’aquests aliments i que al final, al no ser consumits, resulten inútils. Aquestes pèrdues d’aigua son comparables amb el caudal del riu Volga, que és de 8.000 m3/s, es a dir, cada segon es desaprofita l’aigua equivalent a 3 piscines olímpiques al desaprofitar 1 de cada 3 aliments que es produeixen. Altres implicacions ecològiques que suposen aquestes quantitats de pèrdues són les emissions de metà a l’atmosfera produïdes durant la descomposició dels aliments; i les emissions equivalents de CO2 associades a la producció i distribució d’aquests aliments desaprofitats, que es calculen d’un valor de 3,3 tones de CO2 a l’any, degudes principalment als pesticides i fertilitzants utilitzats, a les extensions de terra empleada i a les emissions durant la seva industrialització i el transport. De fet, y per que ens fem una idea del que signifiquen tals quantitats de CO2, s’ha demostrat que, si el desaprofitament d’aliments mundial fossin les emissions d’un país, aquest país seria el tercer major emissor de CO2, només després de la Xina i els Estats Units.

Per acabar, cal destacar que l’impacte no es només social i ecològic, també té un gran impacte econòmic. Ja que els diners invertits en un producte perdut, son diners perduts. La FAO calcula que els costos associats a la producció i distribució dels aliments desaprofitats arriben al valor de $750 bilions anuals.

Aquest gran problema ja s’ha fet visible i es considera una urgència social que moltes organitzacions, associacions i empreses ja estan intentant atacar.

Entre els objectius de l’ONU per el 2030 ja hi ha dos objectius relacionats amb el desaprofitament dels aliments: l’objectiu “Fam zero y agricultura sostenible”, que proposa acabar amb la gana i garantir accés a totes les persones a aliments segurs i nutritius, i l’objectiu “Consum i producció responsable”, que proposa reduir a la meitat el malbaratament d’aliments per càpita mundial.

A de més de l’ONU, existeixen a Europa moltes altres campanyes que promouen el consum d’aliments lletjots però totalment aptes pel consum i de qualitat. Entre moltes d’altres es troba l’associació sense ànim de lucre “Els espigoladors”, que s’encarreguen de salvar els aliments en la fase de recol·lecció que no entraran a la fase comercial o bé perquè no compleixen amb els estàndards estètics i físics del mercat o perquè al productor no li surt a compte recol·lectar-los degut al baix preu del producte al mercat. Els aliments recollits son destinats en un 90% a ONGs i en un 10% a produir conserves que son comercialitzades posteriorment.

A pesar de tots els esforços fets per aquestes organitzacions per eradicar aquest problema, al final el major poder, sobre tot a les regions desenvolupades, recau en els propis consumidors. Petits actes com organitzar bé la nostra compra per tal de que el menjar no es faci malbé a la cuina o aprofitar les ofertes que els supermercats o els restaurants ofereixen en els aliments a punt de fer-se malbé, són formes fàcils de contribuir a la reducció del malbaratament d’aliments així com d’estalviar diners no malgastant-ho en menjar que no consumirem. Un simple gest com el de salvar una barra de pa de ser llençada a les escombraries evita un volum d’emissions innecessàries de CO2 equivalent al emès per un cotxe recorrent un km.

Bibliografia:

 

Autora: Marta Llovera Bonmatí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *